
Artistes de l’edició Horta Gran i Rec Major de Tarragona, 2025:

Àlvar Calvet
Statement
Àlvar Calvet utilitza l’art com a eina de denúncia i transformació social, abordant la relació entre natura, poder i resistència. El seu treball se centra en la defensa del territori i en fer visibles problemàtiques polítiques i ambientals silenciades, sovint a través de jocs metafòrics en què tapar o amagar es converteix en una manera de donar visibilitat a allò que no veiem o que no volem veure.
Performativa "Salvem l’Horta Gran: Acte de fe o pregària". Edició 2025.
Acció performativa de caràcter ritual i simbòlic que activa una catarsi col·lectiva en forma de pregària pagana i protesta pacífica, orientada a reconnectar amb un territori proper, ocult i amenaçat, fer visible la fragilitat de l’Horta Gran com a espai viu i vulnerable, i reivindicar, mitjançant un enterrament ritual pensat per ser redescobert en un futur, el dret de l’aigua i de la terra a existir fora de l’especulació.
L’artista Àlvar Calvet presentà una acció a manera d’acte de fe o pregària, en forma de breu peregrinació o itinerància simbòlica, per donar visibilitat a l’Horta Gran de Tarragona i al seu fràgil ecosistema fluvial.
Inspirant-se en les antigues maquetes de cases trobades en enterraments de diverses cultures (romana, etrusca, grega, egípcia…), la performativa construeix una “casa de l’aigua”, un petit temple simbòlic dedicat al fluir etern i pur de l’aigua, en contra de l’explotació dels aqüífers i dels terrenys que conformen aquest espai agrícola històric.
La peça fou transportada damunt un coixí cobert amb una tela toile de Jouy, brodada en vermell amb la frase “Salvem l’Horta Gran”, mentre recorria els camins de l’Horta acompanyant les altres sis accions i instal·lacions dels artistes participants.
Un cop arribat al riu Riuclar, Calvet recollí una mostra d’aigua, que diposità dins d’una ampolla. La processó culminà al mas Peret de Gai, on la casa/temple de l’aigua fou enterrada, amb la mostra i diversos documents relacionats amb l’estat del rec i del territori.
Un gest ritual i de resistència que invocà la preservació de l’Horta Gran, el seu dret a fluir neta, viva i lliure, fora de les especulacions i interessos que la posen en perill.

Vicent Matamoros Anglès
Statement
Dr. Vicent Matamoros Anglès és un artista, investigador i docent reconegut per la seva trajectòria destacada en el camp de les arts visuals, especialment l’escultura contemporània i el paisatge sonor. Amb un Doctorat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on va obtenir la màxima qualificació «Cum Laude» per la seva tesi sobre tècniques innovadores d’encapsulat escultòric, ha demostrat una capacitat excepcional per fusionar recerca, creació artística i innovació tècnica.
En el marc de la seva trajectòria internacional, ha realitzat estades a institucions com l’École Nationale Supérieure de Arte Limoges-Aubusson a França, on va explorar la sonoritat de la porcelana com a mètode escultòric. La seva activitat investigadora inclou la participació en projectes de gran rellevància com la recuperació de tècniques escultòriques tradicionals o la innovació en materials sostenibles, i també la gravació de paisatges sonors en col·laboració amb entitats com el Museu del Montsià i altres centres culturals.
A més, la seva obra artística i investigadora explora la intersecció entre l’art i la tecnologia, amb una constant preocupació per la sostenibilitat i la recuperació de tècniques tradicionals. Ha liderat projectes culturals d’impacte, com la direcció artística d’iniciatives que combinen patrimoni, art i tecnologia, reflectint un compromís profund amb la cultura i la comunitat.
Instal·lació artística amb ceràmica sonora: Ecosònia de l’Horta
L’Horta de Tarragona es converteix en l’escenari d’una instal·lació immersiva on l’art i la ciència es fonen per explorar la transformació de la flora local sota la influència de la contaminació ambiental. Aquesta obra convida els visitants a submergir-se en un paisatge d’escultures sonores que reinterpretaven les formes i funcions de la vegetació autòctona de la zona.
L’obra s’inspira en les troballes científiques sobre els compostos orgànics volàtils (COVs) presents a l’aire de Tarragona i en la hipòtesi de com aquests químics podrien provocar mutacions en la flora, generant fenòmens insòlits com la capacitat de produir sons audibles. Cada peça de la instal·lació representa una espècie vegetal reinterpretada, on les propietats visuals i acústiques evoquen la simbiosi entre la natura i l’entorn industrial.
Les escultures estan basades en espècies com el baladre (Nerium oleander), el margalló (Chamaerops humilis) o el tamariu (Tamarix gallica). Les seves formes orgàniques són ampliades i transformades per integrar cavitats acústiques i ressonadors que produeixen sons quan hi ha interacció amb els visitants o amb elements naturals com el vent.
L’objectiu és reinterpretar la flora local com un organisme viu capaç de comunicar-se, però també de patir i adaptar-se davant els canvis ambientals. Aquesta instal·lació pretén sensibilitzar els visitants sobre l’impacte de la contaminació, destacant la bellesa i la fragilitat de la natura, alhora que dona un espai per reflexionar sobre la nostra responsabilitat envers el medi ambient.
Amb aquesta obra, l’Horta de Tarragona es transforma en un espai poètic i reflexiu, un indret on els sons de les plantes es converteixen en un llenguatge universal que connecta les persones amb el món natural.

Artistes edició 2025
- Àlvar Calvet (Tremp-Tarragona): Performativa.
- Arnau Casanoves (Reus-Riudoms): Art Sonor.
- Marta Beceiredo (La Floresta de Tarragona-Vallmoll): Happening amb lectura.
- Jep Cerdà (Shanghai-Tarragona): Art Sonor.
- Mónica Galera i Enric Llevat (Tarragona-Tarragona): Instal·lació i lectura.
- Vicent Matamoros (Alcanar-Mont Roig del Camp): Instal·lació sonora.
- Josep Sancho (Mont Roig del Camp-Tarragona): Actuació amb txalaparta.

Marta Baceiredo
Statement
Marta Baceiredo Talavero, Tarragona 1985. Artista multidisciplinària.
Treballo amb volums, collage, pintura, fang, objectes trobats, performance, instal·lació, metalls, videoprojecció. Faig anar tota mena de tècniques perquè penso que l’art no té límits. Actuo així perquè cada tècnica em permet expressar diferents missatges depenent del que vulgui transmetre. Cercant sempre l’impacte en l’espectador, una textura, una sensació desagradable, agradable, un color.
He arribat a fer aquest tipus d’obra després de molts anys de reflexió i experimentació. Arribant a la conclusió que a través de l’art denuncia, es pot aconseguir que el públic s’adoni de la situació actual, i que la solució només es troba en les nostres mans.
Temàtica sobre la que treballo : Antiantropocentrisme/Aire/Aigües/Consumisme/Capitalisme/Conflictes/Decreixement/Educació/Especisme/La Terra/Interessos/Innocència/Maternitat/Crueltat/Sostenibilitat/Biodiversitat/Empatia/Impotència/Respecte
Formació artísica: Joieria Artística EADT / Cicle Superior Arts Aplicades al Mur. EADT / Curs Comissariat. URV / Postgrau Artteràpia Universitat de Girona / Grau Educació Social. URV.
Abstract
Al costat de l’Horta Gran, el barri La Floresta és a on Marta Baceiredo ha viscut des de petita. On ha jugat, anant a escola, a l’esplai, al parc, amb els amics i familiars. Dia rere dia ha vist com part del barri s’ha transformat en una zona d’abocaments de deixalles i d’ocupació.
A través de màscares, veus (lectura col·lectiva d’un manifest) i els cossos dels participants, la peça transforma el públic en presència viva d’allò que sovint roman ocult: els animals explotats i condemnats per a l’alimentació humana.
La intervenció desdibuixa els límits entre espectador i obra: cada participant esdevé emissari d’una veritat incòmoda, i alhora portador d’un missatge d’esperança. Partint de la fragilitat, des de la col·lectivitat, ens aturem a mirar de nou la mare terra i com ens hi relacionem amb ella. Un reset amb la natura i amb nosaltres mateixos, un crit contra la indiferència davant la mort d’éssers que, com nosaltres, desitgen viure.

Mònica Galera i Enric Llevat
Statement
Mònica Galera (Vinyols i els Arcs, 1980) i Enric Llevat (Castellvell del Camp, 1977).
Artistes i professors de Dibuix que últimament han ajuntat esforços, com a parella artística, creant treballs amb una dialèctica al voltant de l’espècie humana i la natura.
Instal·lació, acció i lectura a mas del Pi o mas del Botonero. Edició 2025.
Les plantes són intel·ligents? Tenen consciència? Els darrers estudis científics ens demostren cada cop més que el regne vegetal té tot un món sensitiu i reaccions que han obert tot de debats i reflexions filosòfiques.
A partir del llibre Les devoradores de llum de Zoë Schlanger neix la idea de fer palpable un paral·lelisme visual entre les venes del món animal (representada per la sang) amb les venes vegetals, la saba. Segons Simon Gilroy quan toques una planta experimenta un estímul que li recorre tot el cos, és a dir, tota la planta. Això s’estudia gràcies als impulsos elèctrics que examinen tant els animals com ara s’està provant amb les plantes.
El que volem anunciar o millor dit denunciar és que el món vegetal és tant o més complex que el món animal. Existeixen multitud de canals de comunicació entre les plantes que s’han estudiat i que les ajuden a sobreviure als canvis climàtics adversos o bé a perills per part del món animal. Naturalment, el perill màxim per a elles és l’espècie humana que amb el seu paradigma de l’antropocè, si realment vol sobreviure haurà de tenir en compte (també) el regne vegetal.
Parlaments
Durant el recorregut vam comptar amb els comentaris del geògraf Rafael López-Monné, el President de la Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona Josep Huget i el vocal Josep Porqueres, l’enginyer agrònom Quim Ricomà, i les presentacions per part del curador Jordi Llort-Figuerola.
Rafael López-Monné:
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964)
Geògraf i fotògraf. Pels peus va entrar-li la geografia i pels ulls, la passió de fotografiar. Les muntanyes han estat bona part del seu paisatge quotidià, des del seu estimat Montsant a l’Himàlaia. El 1985 va pujar el Nun (7.135 m), dos anys després l’Annapurna I (8.091 m) i el 1993 el Xixa Pangma (8.012 m). Poc a poc, els camins van anar prenent el lloc dels cims. La seva tesi de llicenciatura va centrar-se en l’estudi del senderisme com a fenomen social i turístic (Senderisme, camins i senyals, Arola Editors 1999).
Després d’una etapa com investigador i professor a la Universitat Rovira i Virgili Durant una bona colla d’anys ha combinat la docència universitària amb tasques de consultor especialitzat en camis, patrimoni i territori, amb les de fotògraf i redactor. Ha publicat més d’una vintena de llibres i les seves imatges han aparegut en mitjans com Descobrir Catalunya, La Vanguardia, El País, el Periódico, GEO, Altair, Grandes Espacios o National Geographic. Des del 2020, la preocupació per l’emergència climàtica ha marcat els seus interessos personals i professionals. Actualment dirigeix el departament de Sostenibilitat del Port de Tarragona. Com diu Toni Puig, “som les idees que defensem”.
Quim Ricomà. Vicepresident de la Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona:
Ramon Porqueras, part de la Junta Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona:
Josep Maria Hubet. President de la Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona:
Jordi Llort-Figuerola, comissariat de Jornal:
Vídeo 2025
L’Eduard Sedó es va encarregar de fer-nos un magnífic vídeo de la primera caminada.

Entrepussar amb la mateixa pedra! L’urbanisme i l’humà tornen a xocar, repetim la desafecció vers la natura durant el Paleolític. Aquella ruptura que exposà el filòsof Timothy Morton, denominant-la: «la gran amputació» (Morton, 2017). Un moment traumàtic en el qual, per a constituir-se com a humans, els nostres avantpassats van haver de negar els col·lectius dels quals formaven part. La naturalesa era el que quedava fora del privilegi d’ésser humà.
Segons aquest autor, la revolució agrícola que va donar pas al Neolític va ser el principi de l’escissió humà/no-humà, amb la domesticació d’animals i plantes amb les primeres formes d’acumulació de bens i objectes (Rowan; Camps, 2017:3). Per això, l’enfocament que ens interessa és endinsar-nos en aquest canvi de perspectiva i maneres de fer.
En un principi, en l’era prehistòrica, la relació entre l’humà i la natura era simbiòtica, formaven part, érem una més de les espècies que sobrevivien a la Terra. Un animal més, éssers d’un esglaó en la cadena alimentària. Però en fer el gran pas endavant, evolutivament parlant, el fet de passar a dominar les plantes i domesticar els animals, ens va fer pujar a la trona per damunt de tota espècie i ecosistema, mal que ens pesi actualment.
Sembla que l’art i les ciències mediambientals portaran canvis, ajudant en la humanització, actualment incompletada. Per això ha nascut Jornal, per donar un espai a l’artista on pot exposar discursos del binomi en xoc; natura/cultura.
Bibliografia
Timothy, M. (2017). Humankind: Solidarity with Non-Human People. Edita Verso Books.
Rowan, J. i Camps, M. (2018). Los diagramas como materialización de la investigación en arte y diseño. A: Número 3 de Revista de investigación en Artes Visuales. Edita BAU Centre Universitari de Disseny de Barcelona.